contactar contactar

La tècnica constructiva de la pedra seca, es a dir, la construcció amb pedra de la zona sense l’ús de cap argamassa o morter, es remunta probablement al Neolític, quan l’home es torna sedentari i la pràctica de l’agricultura el fixa al territori, tenint per tant la necessitat de construir habitatges, aixoplucs, recers, murs de protecció, tancats per al seu bestiar, etc. Aquesta tècnica senzilla es basa per tant en les necessitats concretes de cada grup humà i de cada zona, aprofitant els materials a l’abast d’una forma elemental i intuïtiva.

 

Es desconeix en quin moment s’inicia la construcció d’aquestes estructures a la vall de Camprodon i, en concret, a la zona del vessant nord de la Serra Cavallera compresa entre els termes municipals de Llanars i Vilallonga de Ter, en els indrets coneguts com Els Escalaborns, Les Planes, etc. Les característiques pròpies d’aquest tipus constructiu ens fan pensar en un ús i una presència inconscient des de temps immemorials. Tanmateix, hem pogut constatar la continuïtat d’aquesta tècnica constructiva fins fa ben poc, en haver trobat inscripcions a la pedra en algunes barraques de pastor que daten la seva construcció als anys 60 del segle passat. Igualment, la tradició oral ens ha confirmat la seva existència “des de sempre”. Tenim per tant en aquestes estructures: barraques, marges, murs, fites, etc., uns elements d’arquitectura popular que formen part del paisatge d’una manera casi orgànica i continuada.


Probablement la funció principal de l’element més nombrós, les barraques de pedra o “cabanyes” de pastor, seria la d’assegurar un aixopluc en cas de tempestes, tan habituals en aquesta zona dels Pirineus, atesa la distància i el desnivell que hi ha fins als masos més propers. Aquestes estructures es troben totes molt per damunt de les darreres cases, en uns altiplans que han estat i són bones terres de conreu i de pastura. En l’actualitat, com a molt, serveixen per a guardar estaques, filferros, alguna eina del camp que ja no s’utilitza, llaunes d’oli de motor, etc.


Les barraques d’aquesta zona, són molt senzilles i rústegues, en general de petites dimensions, de forma vagament rodona, ovalada o rectangular, de entre 3 i 5 metres de diàmetre exterior, amb una alçada màxima d’uns 2 metres, i entre 1,5 i 3 metres de diàmetre interior i una alçada interior màxima de 1,5 metres. La porta està orientada al pendent del terreny i feta amb les pedres més grosses. La construcció és sempre a base de pedra del país, pràcticament sense tallar, de vegades de grans dimensions. La porta acostuma a ser de llinda de llosa, i aquesta és normalment grossa i plana. No hi ha cap altre element constructiu o ornamental important. La coberta és una falsa cúpula d’aproximació de filades i generalment està recoberta de terra amb tota mena de vegetació a sobre. A l’interior podem trobar alguna pedra per a seure. Alguna de les més grosses presenta una fornícula al fons per a guardar algun estri, pot ser una bossa de menjar, una bota o un càntir.


Són construccions perfectament arrapades al terreny, que amb les seves cobertes de terra amb herba sembla com si volguessin amagar-se, com si no volguessin ser vistes ni trobades. Tot i la seva senzillesa i la seva poca espectacularitat, traspuen una clara sensació de perfecte mimetisme i adaptació al terreny que les envolta.


Tot i que n’hi ha moltes que encara es troben en un estat de conservació força bo, n’hi ha algunes que ja han anat a terra definitivament i d’altres que estan envaïdes per esbarzers o petits arbusts que les fan casi inaccesibles. De les que romanen dempeus, algunes comencen a mostrar signes de cansament, amb descarnament de la seva coberta, petites esllavissades laterals o fins i tot esquerdes, que si ningú no hi posa remei, significaran la seva fi en un termini més aviat curt. És evident que ningú ja no en té la més mínima cura, atès que els pocs pastors que hi tenen ramats per aquestes alçades ja no hi sojornen ni tan sols hi cerquen protecció en cas de tempesta, perquè tots disposen de vehicles tot terreny que els permeten fer la feina amb més comoditat i independència que uns decennis enrere. Havent quedat definitivament abandonades a la seva sort, semblen lluitar, en una guerra ja perduda, contra el temps i els elements.


contactar

Per accedir a la zona, prenem la carretera que des de Camprodon ens porta a Setcases. Un cop al poble de Llanars, després de haver passat la seva esplèndida església romànica, ens desviem a l’esquerra tot seguint les indicacions que ens porten cap al veïnat d’Espinalba, l’Oratori de Sant Isidre i Les Planes. Passem per damunt del Pont del Molí i ens enfilem per un camí rural asfaltat que ens porta a l’esmentat veïnat de masos dispersos. Mentre anem pujant amb el cotxe podem admirar les boniques cases de pagès i els molts marges de pedra seca que delimiten els camps. Després de 1,5 km, comptats des del Pont del Molí de Llanars, arribem al desviament de la pista que haurem de prendre, on hi ha un indicador que diu que ens porta a l’Oratori de Sant Isidre. La pista està inicialment encimentada, però després és de terra. Podem deixar el cotxe a la vora d’unes cases de segona residència que trobem una mica més endavant.